La Simona Croitoru, alumna cassanenca nascuda a Romania, va escriure aquest text i ens el va llegir en el sopar de comiat. Tots ens vam emocionar i vam poder veure que és el text d'una persona que acumula moltes hores de lectura. És un bon text i reflecteix els sentiments d'una persona en l'aprenentatge d'una segona llengua, a més de fer-nos adonar de les seves impressions com a persona nouvinguda.
EL CAMÍ
Fa cinc anys vaig fer un canvi radical a la meva vida i vaig venir a viure a Catalunya. Tot i que no vaig decidir jo el canvi, com a mare i dona, un cop començat aquest camí, vaig seguir endavant. Tot el que implica la immigració a un altre país i un començament de zero, ho vaig viure. Fa cinc anys vaig començar a anar a classe de català per a adults per aprendre el català, la llengua que parlo cada dia. Ara que he arribat al final d'aquest camí em queda per fer una tasca: la tasca d’acomiadar-me dels que he tingut al costat tot aquest temps. Per què ho he de fer? Perquè necessito el meu temps per fer les coses. Quan acabo de llegir un llibre, no el guardo a la biblioteca, el deixo unes dies més a la tauleta de nit i després li trobo el lloc adequat a la biblioteca..Sóc així, necessito el meu temps i ho faig de la meva manera. Per a molts, aquest curs és només un curs de català aprovat, per a mi, és molt més. La immigració comporta molts problemes, i això no ho dic com una queixa, és un fet real. Moltes persones arribades al país d'acollida esperen que algú o alguna cosa els resolgui els problemes que sorgeixen. Potser el temps, l'amor, un parent, els amics o, per què no, un miracle. Jo no espero res, estic convençuda que amb el propi esforç i la pròpia voluntat puc tirar endavant.
El meu món al començament semblava un passadís fosc amb moltes portes tancades. Encara que sóc una dona valenta tenia por de caminar en aquest món estrany. Quan em vaig apuntar a la classe de Bàsic 1 vaig fer el primer pas. La professora, una noia jove molt maca amb els ulls riallers, es va presentar somrient "em dic Isabel". El primer dia de classe ens va ensenyar a presentar-nos: "Em dic Simona i sóc de Romania". Així vaig néixer com a nova persona aquí, sota la mirada dels meus companys de classe i protegida pel somrís de la Isabel. Si un pensa que acabar tres cursos seguits en el mateix format, alumnes i professora, és només mèrit dels alumnes, s'equivoca. Si 5 o 6 de la classe acaben bé són genials però quan ho fan tots es nota l'esforç i la gota de màgia que hi afegeix el professor. La Isabel ens va regalar ganes de viure i d’aprendre més i una part de la seva joventut. Després d'acabar el bàsic tres, el meu passadís fosc ja estava ben enllumenat i jo tenia més de vint amics i una llengua que ens apropava.
Vaig fer més cursos. Vaig tenir nous professors i nous companys de classe. Cadascú amb el seu mèrit i la seva història.
Fa tres anys vaig conèixer en Joan, el meu professor. Crec que és molt difícil fer de professor per a adults. Si nosaltres passem l'examen al final del curs, els professors ho fan el primer dia de classe, la primera setmana, quan es fa el lligam, la connexió, quan han de trobar els canals de comunicació entre professor i alumnes. Segons la meva opinió aquesta és la diferència entre un professor i una persona preparada que cobra el sou del Departament d'Ensenyament. En Joan és un gran professor, va passar l'examen amb un 10 i moltes estrelles. Les seves classes eren molt entretingudes i crec que sabia que ens podria fer arribar fins al final, fins aquí. No recordo ni una classe avorrida, al contrari, recomanaria els pronoms febles contra el mal d'esquena. A mi, m'ha funcionat. Arribava a la classe molt cansada de la feina i de vegades adolorida, però, després de deu minuts de pronoms, amb tota la concentració que et demanava, m’oblidava del cansament o del dolor. És veritat que de vegades els verbs em feien venir molt mal de cap, i el vocabulari, també, però aquí intervenia el professor per aclarir-ho tot. En Joan és un home molt agradable que sembla un explorador i que ens ha encomanat la febre del coneixement i l'ús del diccionari. Recordaré en Joan com el savi que tenia la resposta de tot. Va fer desaparèixer les portes tancades del meu món. Ens ho vam passar molt bé amb ell fins a l’últim curs, quan va agafar la baixa per paternitat abans del nostre examen i sense avisar-nos. Pànic, discussions, comentaris... Ens vam espantar tots, però pensant en fred, ens coneixia a tots tan bé que no havia de patir per nosaltres. A més ens va donar l'oportunitat de conèixer l'Anna.
Primer dia, primer examen, classes planificades, deures, què és això? el nostre instint de autoprotecció estava activat al màxim. Després del primer examen ens va dir que no ens podia explicar les paraules noves que hi sortien. Aquest va ser el moment que jo vaig comentar: però en Joan ens ho explicava tot, ens eliminava tots els dubtes. L'ocell va sortir de la gàbia i encara em sento avergonyida per la meva reacció. En el moment següent em vaig adonar que l'estava comparant amb en Joan, el suprem, sense conèixer-la, fet que era injust. La vaig mirar als ulls, té els ulls de color fosc que emanen tranquil•litat i confiança, les dues coses que jo necessitava tant. Al final ens va aclarir el dubte de vocabulari. Encara que nosaltres ens vam comportar com uns nens rondinaires i no li vam donar gaire crèdit al començament, ella sí que ens en va donar, a cadascú de nosaltres. Ho va fer de manera elegant, va trobar temps per a tots, ens va explicar on ens situàvem i què ens faltava per cobrir tota la matèria. Es va quedar després de classe amb nosaltres i sobretot ens va donar confiança. Estic convençuda que ningú no ho podria fer millor que ella, és meravellosa. En tant poc temps ens va guanyar a tots i jo juraria que 99% dels companys volien fer l'examen oral amb l'Anna. Si en Joan per a mi és el mestre a qui no pots decebre, el que ens va ensenyar a volar i ens va dir: “Voleu”, l'Anna és la persona que vols veure abans de tirar-te al buit, la persona que pot neutralitzar la por i que et dóna confiança en les teves forces. Al final, tot va sortir bé i vam guanyar la nostra medalla: el certificat de nivell C de català.
Ara que he arribat aquí, al final del meu camí llarguíssim, entre tanta gent meravellosa que he tingut l'oportunitat de conèixer al llarg aquests cinc anys, ho tinc molt difícil de trobar una manera senzilla d‘acomiadar-me. Vaig anar a la classe per aprendre el català però em sento com si hagués guanyat a la loteria. Hi vaig trobar molt més. El meu món no té portes, no té parets i l'única frontera que coneix és la meva imaginació. Si al començar tenia por de fer el primer pas, ara corro i, si vull, puc volar. Els meus pares sempre em deien que no és tan important el que tens de material, qie és més important qui tens al teu costat. Els pares sempre tenen raó. Jo, personalment, mai em sentiré sola, us tinc a vosaltres i a molts més, professors, companys, amics. Tot el que em queda per dir-vos és: gràcies.
